Un Eslovàc des de Eslovàquia

Michal Čukan.- Eslovàquia

En el meu parer, el fet de ser català suposa una esquizofrènia imposadament connatural. Tot el mon identifica la marca España amb una visió que per diverses circumstàncies ara resulta majoritària i hegemònica, i a la vegada resulta simplificadament denominable com madridista o castellanista. I d’entrada em toca dir que això simplement NO ES JUST, pensi tothom el que pensi. L’altanería d’un talant castellanista es en gran part causa que hi ha cada vegada mes catalans farts de tota aquests farsa que ara presenciem. Sense classificar-lo com a paradoxa, però com al mes gran instigador del secessionisme català es dibuixa el mateix Mariano Rajoy, i tot gràcies ales seves declaracions despectives respecte als recents esdeveniments en el nord-est peninsular. Així doncs, no ens sorprengui que molts dels oriünds de la zona en subjecte se sentiran fins mentalment desnonats de la seva pàtria que sempre era el solar hispà. En escasses ocasions es rememora el fet indeleble de que l’antiga Hispània, el directe predecessor d’Espanya va tenir la seva llavor a la vila iberohelènica d’Empúries, avui ubicada en la província Española de Girona. Els maximalistes ho volen tot – que el castellà sigui identificat com l’espanyol, que els valencians i els catalans parlin dos idiomes diferentissims, que es reclami Gibraltar però que ens oblidem de Perpinyà. No els hi sembla res dolent que JM Serrat canti en el seu idioma patern, però prefereixen que ho faci en el rebost de la seva província que mai era una regne, mai va tenir 300 o 400 milions de parlants, així, en poques, no val res. Catalunya i Espanya, però el català no es espanyol, tot i que la mateixa constitució de l’estat reconeix fins a 4 idiomes espanyols. Aquesta mateixa constitució va ser aprovada per aquelles persones nascudes als anys seixanta i que ara apareix un fetitxe fonamentalista d’aquells que perpetuen la seva realitat cada vegada més virtual i cada vegada menys reflexada en arguments constructius. La ruptura es immensa. Una quantitat de persones superior a tota la població d’Eslovènia es va oposar lliure i democràticament al regim polític neofraguiste, quedant-se “ninguenada”. Mai era partidari de ruptures, però molt menys m’agrada l’uniformització o l’assimilació dels mes febles. Els catalans tenen dret a ser solsamènt catalans, si així ho decideixen. En els darrers anys ha sorgit un independentisme basat en l’oportunisme econòmic, subratllant la posició singular de Catalunya en el pla econòmic. El cert es que una part molt gran de tot el benestar “xauxós” emana del fruit del treball de centenes de milers de persones que varen venir de la resta de la península, deixants les seves comarques natives per encomanar-se al projecte d’una Catalunya pròspera. D’aquesta mateixa Catalunya que s’aprofitava de l’assistència castellana dels afers del nord d’Itàlia a finals del segle XV, o les condicions comercials establertes a través de l’imperi on no es posava el sol. Les fallides definitives del 1640 i del 1714 decapitaren la Iberia policefàlica al cementeri del passat, deixant solsamènt un cap al front d’una des de el punt de vista hispano-catalanista, una Espanya pluricultural es tant Iglesias i Sabina, como ho es Llach i Raimon. I aquests darrers i molts més en diversos camps no solsamènt de la cultura no tenen perquè ser anomenats com espanyols de senyal madridista. La cultura catalana, però també la basca, gallega, tenen el dret natural a desenvolupar-se fora d’una ombra que les pugui fins i tot asfixiar. Aquestes paraules tampoc estan escrites en espanyol, per mes habitual que pugui resultar aquella denominació en el fons tant errònia i exclusivista a través de la resta del món. La sardana es tan espanyola com ho es el “flamenco”. El català no es menys que el castellà. No es un “castellano malhablao”, ni es polaco, ni bable, despectivament parlat. I si els que mencionen armes en lloc d’arguments pontificadors cada vegada que es planteja la qüestió de l’emancipació catalana no son capaços de concebir-se una Espanya amb “ny”, un país pluricultural com una Suïssa Ibérica, a les hores aquells mateixos ignorants (fins i tot maniàtics) no son sota cap concepte mereixedors de cohabitar amb els seus compatriotes catalans. L’independentisme català en si no es una malaltia, tonteria o solsamènt un oportunisme econòmic. Tampoc s’ho va inventar el clan dels Pujols. Es un instint d’autodefensa, i a la vegada una aspiració natural d’un poble, d’una nació Ibérica sobirana que mereix ser respectada i tractada d’igual a igual, possiblement també dintre d’un estat federal. Tota actitud aliena a aquesta postura solsamènt alimenta a l’altre bàndol. Emancipar-se no te per que ser el mateix que singularitzar-se o separar-se per complert. I jo crec que si que hi ha ponts per reforçar, però una cosa es clara- res serà com abans. Es trist, però crec que es millor reconèixer-ho quan abans millor.

 

Co myślisz?

*